... i si anem a jugar a Paintball?

Aquesta ha estat una de les experiències viscudes per terres de Braveheart. Va se a l'agost però fins avui no he adquirit les fotos. Com veureu el terreny era ideal, fang, pluja lleugereta, rius, vestits de camuflatge, trinxeres i diversió a dojo. Van ser unes hores divertides entre les que hi ha imatges com la d'un servidor tirat per terra darrera uns coberts per aniquilar a la gent que estava en el "fort", o les del resultat de que et disparin al cap a discreció o de arrosegar-se per terra com els mateixos cucs de terra!

Una experiència recomenable per a tots, això si, si ho podeu fer un dia de plugeta l'ambient millora moltíssim i l'experiència es multiplica. Cal destacar que després vaig estar una setmana amb tiretes.....

...i si anem d'excursió?

Hi ha molts indrets de Catalunya on hom pot anar amb els amics a gaudir d’un diumenge, però no hi ha cap tant emblemàtic com pujar a Montserrat. Aquesta muntanya màgica plena d’història i significat pel poble català és on regenta la nostre Patrona.

Doncs aquest diumenge i amb motiu de acomiadar-me d’aquesta muntanya per una temporada, ens vem engrescar per pujar en un principi cap el monestir situat a 700m d’alçada, però... pujant i animats pel dia que feia un cop arribats a l’ermita de Sant Miquel vem seguir amunt direcció a Sant Joan i Sant Jeroni, aquest últim cim més alt de la muntanya (1236m).

El camí de Sant Miquel a Sant Jeroni va ser com qui passeja per la rambla de la gent que ens creuàvem i ens deia el típic “bon dia” d’excursionista (obro parèntesis, perquè a la muntanya tots ens saludem i nomes arribar a l’aparcament ja fem com si tots fóssim d’un altre planeta i ni ens mirem?, tanco parèntesis).

Amb 1000m de desnivell acumulats les cames feien els últims esgraons tremolant per arribar al cim, no per la gran duresa de l’excursió sinó per la falta de costum que un personalment té de fe cap tipus d’exercici.

Per baixar un munt d’escales de diferents mesures i alçades, gent vestida com si anes a la discoteca i d’altre com si fos a un concert Punk amb Martins per bambes de muntanya o la més agosarada amb xancletes de platja i mitjons... En fi, un panorama que ens evidenciava que ens acostàvem al santuari de Montserrat i per tant la nostre fita inicial s’havia assolit.

Un cop posada el ciri a la Moreneta per a que ens guií alguns decidim que el camí de tornada el farem amb el cremallera i els altres dos esportistes el farien corrents fins a Collbató altre cop.

El resultat de tot plegat han estat agulletes a totes les articulacions i veure-se-les i desitjar-se-les per pujar escales.

“moraleja”: s’ha de fer més sovint això de caminar per la muntanya.

Pd: Gràcies per aquesta excursió tant agradable i cansada i de riures i de històries familiars i anecdotes terroristes i pals que volen i pecats per perdonar....!

...i si reaccionen?

Senyors de la directiva del F.C. Barcelona teniu un greu problema al vestidor del Barça!!! Per començar teniu un jugador que ha devaluat tant en qualitat, carisma, lideratge i fenomen mediàtic que fins i tot les figuretes de Ronaldinho estan rebaixades a gairebé la meitat del preu que tenien.

Senyors! ni els nens volen ja figuretes del ex-carck del Barça!!!! O reaccioneu o aquesta temporada fareu llufa i ja no guanyareu res en les tres properes temporades!!

És vergonyós com algú que cobra en un dia el que cobra una família a l'any marxi d'un entrenament per motius de motivació??? un pic i una pala i ja veuríeu com van a entrenar amb un somriure d’orella a orella!!

Jo proposo que la setmana que perdin un partit cobrin a 6 euros l'hora de feina feta, és a dir només les hores d’entrenament i la hora i mitja de partit. Segur que anirien a mort a cada partit per poder seguir pagant els Ferraris, les casetes i tots els vicis!!

...i si per un dia poguéssim ser un ocell?

Segurament algun dia heu mirat cap al cel i us heu preguntat com es deuen veure les coses des d'allà dalt...

Doncs si mai teniu la sort de poder pujar a un helicòpter i sobrevolar alguns dels racons de Catalunya, us adonareu de com canvien les coses quan les veiem des de l'aire.

Sortim des de l'aeròdrom de Sabadell, passant per l’extrem sud del Vallès Oriental, cap al Maresme amb l’objectiu de recórrer una part de la costa catalana. Un cop sobre el castell de St. Pol de Mar, resseguim la línia de costa en direcció sud: Canet, Arenys, Mataró, Premià, el Masnou... i de sobte, les 3 xemeneies de la costa de Badalona!

A partir d’aquí, comença una odissea per a sol·licitar que ens deixin sobrevolar Barcelona. Ho donàvem pràcticament per perdut pq es realment complicat que donin permís per passar per la ciutat, xo al final vam tenir la sort de la nostra banda i els controladors aeris, que devien estar de bon humor, van accedir. Quin luxe!

Com és Barcelona des de l'aire? Jo només havia vist aquesta imatge de la ciutat en fotografies, a la televisió o de passada arribant d'un viatge en avió. Però la veritat és que no hi ha punt de comparació.

Des de dalt de l'helicòpter es gaudeixen d'unes vistes úniques de Barcelona. Des d’uns 400 metres d'altura, els edificis i indrets més emblemàtics de la ciutat semblen una maqueta. Alguns són fàcils de veure com el port, la Vila Olímpica, el Fòrum, el traçat de l’Avinguda Diagonal, la torre Agbar, el Tibidabo, Montjuïc, mentre que per reconèixer d'altres, com la Sagrada Família, la Catedral o el monument a Colom, més amagats entre l'asfalt i les illes de cases, cal parar una mica més d’atenció.

Un cop arribats a la desembocadura del Llobregat, la presència de l’aeroport del Prat ens va recordar que estàvem en zona conflictiva i els controladors aeris ens van “convidar” a abandonar la zona el més aviat possible. Unes quantes fotos del riu i cal al Garraf!

Viladecans, Gavà, Castelldefels, Sitges, Sant Pere de Ribes... i de nou cap a l’interior. Que curtes es fan les distàncies. Un salt i ja veiem Vilafranca del Penedès. I una mica més al nord Gelida, Castellbisbal i Sant Andreu de la Barca. Em venen ganes de cridar: Peeeep! Sóc aquí dalt! Que em veus?

Inici del fi del trajecte. Però abans d’aterrar una última ciutat: Sant Cugat del Vallès! Veure casa teva des de l’aire és una sensació força extranya... Ara sí, tornada cap a Sabadell i fi del vol.

Quin plaer! Les vistes, l’altura i la sensació de mirar-t'ho tot des d'una altra perspectiva…

...i si fem la ruta del cister? Vol.2

Aquí la segona part, una mica més relaxada.

...i si fem la Ruta del Cister?

Aquestes imatges valen més que mil paraules!

...i si fem exercici?

Ja s'acosta el final d'any i comencem a veure quins dels nostres propòsits no hem complert, quins a mitges i quins ja estem cansats de complir-los. Doncs encara ens queda temps per a que el dia 31 de desembre d'aquest any puguem dir que per primer cop hem complert els nostres propòsits.

Amb aquest objectiu, o potser un altre, fa uns dies vem agafar la bici i au! a voltar per camins del peu de Montserrat. Van ser un parell de tardes divertides, ja que com veieu anàvem vestits molt professionals i la gent pensava "carai quins nanos més esportistes i professionals", però en realitat era un miratge que desapareixia en quan veien el gran ritme que portàvem a les pujades, la cara de cansats als 2 minuts de sortir... Però el fet és que intentàvem complir un dels propòsits d’any nou.

Vosaltres com ho porteu el tema? El dels propòsits segur que una mica a mitges com tots, però i el de fer esport per mantenir en forma el cor, cremar greixos i segregar adrenalina?

Reflexioneu-ho!

Pd: se que un dia vaig dir que la pd no la posaria més, però fa de persona interessant. Sí sí, aquella que sempre deixa coses al tinter i al final de tot et deixar anar una “coletilla” introduint un comentari final al qual ja no pots donar rèplica. Doncs bé la meva “coletilla” és la següent: As sóc: Cos sà

...i si fem un skating?

Quina gran idea induïda pel Hans, llàstima que quan ho va proposar ell estàvem per Jaca de vacances, però quan ja estàvem per les nostres terres vem decidir que el 1 de setembre seria un bon dia per anar a patinar sobre gel.

Feia molts anys que no tocàvem una pista de gel, i semblava que fos el primer cop. Tots agafadets de la barana i anar fent voltes com a borregos. De fet els més espavilats i els que patinen sovint doncs amb mitja volta ja tenien la feina feta però un servidor va haver de fer unes quantes voltetes a pas lent. Aquella sensació que rellisques i no controles el teu equilibri es força angoixant, però a la que agafes confiança tires milles.

Això sí, heu de tenir en compte el factor confiança i agafar-ho amb desconfiança. Ho dic perquè és aleshores quan comencen les caigudes tontes i quan tothom, fins hi tot els més espavilats cauen i són objecte de riures tímids pensant que la propera podia ser qualsevol altre.

Resultat d'aquella tarda, cansament, riure, contrast fred i calor i la sensació de que el món és més petit si et trobes sobre uns patins de gel.

...i si anem a la bolera?

Tots un dia o altre hem acabat responent afirmativament aquesta pregunta. Com acostuma a passar també, no és una cosa que es fa sovint amb el que el resultat de la partida pot ser entre divertit, ridícul i amb dosis de molta molta sort.

El primer que ens costa és adaptar-nos aquella sabatotes, que ja em diràs per a que serveix, perquè sempre van grans, són incòmodes i molt molt lletges. Desprès trobar la bola que millor et va, això costa un parell de tirades o tota una partida com bé ja sabeu. Però si trobes aquella bola que et va bé has de ser més ràpid que els que juguen al teu costat, perquè aquella bola és la més demandada i te la poden treure.

Un cop tenim els previs toca tirar. Això pot ser un altre dels problemes, ja que de petits ens ensenyen a caminar i anar amb bici però no a jugar a bitlles. Els estils de tirar són molts i aquí un petit resum:

• Tenim els que tiren molt fort. Aquests foten gardela deixant caure de cop la bola al parquet que fa tot tremolar. Els primers cops la bola només tira una bitlla.
• Tenim els que ho fan extremadament fluix. Direccionen bé la bola al principi, però llastimosament acaba o tirant sols una o dos bitlles o va fora.
• Tenim els motivats. Aquests fan algun Strike, però no els hi preguntis com ho han fet, ja que ni ho saben.
• Finalment hi ha els que són escèptics de tirar. Aquests acaben donant la volta al resultat i poden apallissar-te, no tenen pressió i guanyen.

Bé fins aquí 4 conclusions del dia de bitlles amb amics, un joc recomanat anar de molt en molt per garantir els riures.

...i si regalo una entrada pel GP de Catalunya?

Farà uns mesos vaig decidir regalar al meu germà una entrada per veure el Gran Premi Cinzano de Catalunya de Motociclisme al Circuit de Catalunya. El resultat ha esta el següent:

• Aixecar-se dora 3 dies seguits i d'aquests l'últim el que més.
• Agafar moreno del sòl de div, ja que els altres ni ens va tocar a la tribuna de recta.
• Patir cabarabana de tornada.
• Gaudir dels progressos de cada un dels pilots i sobre tot dels de Rosi!!
• Alucinar amb la valentia de Pol Espargaró.
• Flipar amb la velocitat punta de les Ducati.
• Envejar a la gent Vip que es pasejava per Pite Line.
• Babejar amb les models que acompanyen els pilots.
• Agafar tots els regals que es feien a l'entrada, sobretot les Gilette Fusion.
• ...
• I sobretot molt molt de soroll!!!

Com veieu és una experència que val molt la pena de que la proveu!!! Endavant!!!

Pd: Per cert enrecordeu-vos de quan regaleu la entrada comprar una per vosaltres, ja que des de casa no viureu totes aquestes sensacions que he descrit i que val la pena viure!

Pd2: si cliques a la foto podràs veure un resum de la cursa de Moto GP

...i si ens traslladem a Mònaco a veure la F1?

Els aficionats del motor segurament a questa hora estan veient el gran premi de F1, però són pocs els que poden viure el glamour, l’emoció, el soroll i l’olor a pneumàtic de Mònaco. Per a que podeu sentir-vos una mica més a prop d'aquests sentiments mireu aquest vídeo

...i si corres la cursa de Bombers de Bcn?

Doncs aquesta pregunta més val que te la plantegin amb una mica de temps si fa anys que no fas esport i només et queden 23 dies per preparar la cursa. Tenint en compte que la cursa és de 10 km cal que un es prepari físicament i mentalment.

L’entrenament que he seguit durant aquest 23 dies ha estat progressiu. El primer dia (10 de març) no vaig poder aguantar ni 4minuts 30segons sense parar, cosa que a un el pot decepcionar fins el punt de l’esfondrament psicològic. Després de 4 dies seguits sortint a corre, quan el temps seguit sense parar és de 15

minuts 13segons, un veu que potser sí és capaç de fer-ho. Després de 7 dies el temps ja era de 19minuts 23segons i a la següent setmana, desprès de tres dies més d’entrenament, corre 5km en 37minuts 22segons augurava possibilitats reals de acabar la cursa. Finalment es va presentar el dia de la cursa (1 d’abril), entre núvols i previsions de xàfecs, ens plantem a la sortida sense escalfar i després de 1hora 3minuts 31sgons creuo la línia de meta.

I si em trobes quan arribo? clika a la foto i mira el video a vere si em trobeu i si no clika aki que es veu millor jejejeje.

Repte aconseguit, però no és l’únic que es guanya, ja que passades unes hores de la cursa un nota que no li responen els genolls, que pujar i baixar escales és un sacrifici i que un no val per res més que per dormir.

Així doncs quan us plantegeu aquesta cursa, feu-ho amb temps, si no esteu entrenats, i gaudiu com jo ho he fet aquest any perquè l’any vinent hi tornaré per fer-ho amb 55minuts