...i si col·leccionem quelcom?

Tots tenim un amic que col·lecciona quelcom estrafolari, com mistos, trens, cotxets, segells, monedes, nines, antiguitats, quadres, bolígrafs...

Però perque ha de ser quelcom físic el que col·leccionem? podríem col·leccionar coses no materials i que les guardéssim descrites en un portafoli com petons, mirades, sentiments viscuts, fregaments de mans, borratxeres, o bé frases curioses escoltades al tren, metro, bus, amics, familiars...

El què és clar, és el fet què podem col·leccionar de tot, fins el punt de que nosaltres podem ser la col·lecció d’algú altre...

...i si ens acomiadem?

Aquest dia 13 de juny comencen els acomiadaments a una vida tranquil·la, a una feina estable, a uns amics que m'han acompanyat allà on he anat i que també els duré dins la meva maleta, a la família que m'ha cuidat aconsellat i guiat...

Pot sonar transcendental, però no ho és ja que no és un adeu per sempre, sinó un fins aviat i amb Internet tot és més proper i les distàncies es difuminen..

Però anem al que ens planteja la pregunta! Començaré per la feina, que demà ja serà el meu últim dia (foto: avui al meu despatx senyalant que només em quedaven dos dies de seure en aquesta cadira tant còmode). Pels de la feina tinc preparat un berenar amb un pastis de taronja i xocolata i una coca de yogur i a la nit soparet entre els més avinguts. Dissabte dia de cuinetes per fer una gran festa pel Bar Solà i un soparet que espero que a tots agradi i que la meva mare ha ideat per a que tot surti perfecte. Diumenge dinar amb la família i a la tarda a veure altres familiars. Dilluns fer gestions per bancs, administracions, anar de compres, Dimarts altres compres i administracions, dinar amb alguna amistat, Dimecres encara no ho se però segur que fer maletes i Dijous sense tocar-me els ous (pq no tindré temps) aniré de cul cap a Glasgow!!

Així que comencem a acomiadar-nos!!! Queda menys d'una setmana!!!

...i si el sistema per a repartir els escons fos proporcional?

Encara estem de ressaca electoral.... i durant aquests dies, tot i que la nostra vida diària segueix sense grans variacions, apareixen diferents reflexions sobre política: El futur dels partits que han perdut representació, el dels seus dirigents polítics, el perquè dels resultats, de la participació, etc... típic dels dies post-electorals.

Però a mi m'ha sorprès una reflexió sobre el sistema que utilitzem per a repartir els escons en aquest país. Com suposo sabreu, aquí (i a altres molts països) s'utilitza el sistema d'Hondt. Normalment, aquest sistema tendeix a beneficiar als partits majoritaris (com sempre en aquest país) i a les coalicions de petits partits.

Però com hauria quedat dividit el Congrés si el sistema d'assignació dels escons fos proporcional?

Ja veieu.... En aquest cas, seguiria guanyant el PSOE, tot i que amb menys nombre de diputats. En general, els partits més grans baixarien mentre que els partits petits pujarien, i molt!

Fa temps que es diu que cal canviar l'actual llei electoral... però veient aquest gràfic, creieu que els partits majoritaris impulsaran un canvi que, en realitat, a ells els perjudicaria? Em sembla força difícil de creure... Així doncs, de moment ens haurem de conformar amb el que tenim, i esperar que aquesta legislatura sigui millor que l'anterior...

...i si no saps que dir?

Doncs t'ho inventes!! O calles o rius o fuges corrents o no fas re.... La qüestió és matar aquell temps incòmode que es produeix quan hom no sap que dir. Tots desitgem que els segons passin ràpid, que soni el telèfon, que aparegui algun conegut o que simplement es faci l'hora d'anar a dormir.

El que mai passa és que el temps s'aturi, amb el que els mals moments passen i marxen difuminant-se...

Així que ànims, llegint això ja heu desconnectat d'un silenci sense saber que dir...

...i si apuntéssiu?

Quants cops hem hagut de sentir aquesta pregunta per part del gènere femení? O quants monòlegs han fet dones humoristes sobre el tema? Com si fos un acte que puguem controlar al 100%, com si ho féssim expressament lo de deixar caure la goteta...

Em refereixo, pels que encara no sapigueu de que parlo, a la fixació que tenen les noies en recriminar-nos que no apuntem quan fem un reg. A veure DONES DEL MÓN, el que tenim entre les cames no és una manega amb aixeta que sobre i es tanca i tot va en una mateixa direcció!!

A veure noies, nosaltres primer apuntem però alguna vegada el rajolinet surt cap a un costat i hem de corregir en dècimes de segon la direcció on apuntàvem per evitar al màxim els desastres. Suposo que ara no us vindrà de gust una classe de anatomia masculina, amb el que evitaré mes detalls per deixar obert el torn de preguntes.

Abans de concloure aquest breu post reivindicatiu de la masculinitat, cal dir que també hi ha molt tio porc pel món, que no es digna a netejar-ho i això si que es recriminable.

Atentament, un amb bona punteria....

...i si pleguem a l'hora?

Segur que us ha passat més d'una vegada durant la vostre vida laboral, a menys que sigueu funcionaris, que just quan queden 5 minuts per a que plegueu de la feina us cridi el vostre cap per a fer una reunió o que us apareix el típic client pesat d'última hora...

Això pot ser de forma recorrent o de forma ocasional, però el pitjor és quan us fan esperar per a començar dita reunió per un imprevist o per alguna trucada.

Per sort alguns podem passar hores extres i després ens agafem la revenja agafant festa quan ens dona la gana.

Pd: aquest escrit esta fet mentre espero una reunió amb el meu cap, amb el que he optat per no treballar aquesta estona sent just amb mi i amb els meus caps jajajaja..

I si valorem el que tenim?

És bo tenir amics,
És bo tenir bons amics,
És millor tenir bons amics que et recordin que, mentre hi ha camí, cal caminar.
Però encara és molt millor tenir bons amics que caminin al teu costat.


De sobte, un dia te’n adones que ets un dels afortunats. Genial!!!

Sembla que quan estem junts no hi ha res impossible!
Suposo que la clau és creure que tot es pot fer!

Veient els vídeos de la ruta del císter en btt no puc evitar que els meus llavis dibuixin un somriure de satisfacció i de felicitat!

Sí, sí, per mi, la felicitat la fan aquestes petites coses que ens omplen i ens fan sentir vius!!!
I crec que deixar-se emportar per petits moments de felicitat és bo i és sa. Res és més gratificant que sumar petites coses per omplir el nostre cor d'alegria. Aquest és el veritable poder de la felicitat.


I és que si no aconseguim ser feliços, què més ens pot quedar?

...i si canviem de país?

Lectors/es, ens trobem en un país de 4a divisió. Amb el que proposo que donats els aconteixements de preses de pel, manipulacions, restriccions i retallades de la qualitat de vida, ens declarem una confederació federal d'unitats familiars independents. El nostre nexe d'unió serà Ikea, que ens proporciona mobiliari a bon preu, ens uneix als essers estimats quan hem de muntar els mobles, ens donar benestar al poder gaudir de l'entorn que nosaltres creem.

Així doncs si esteu farts del país de la Renfe, de Aena, la Caixa i companyia, doncs declareu-vos estats independents sobiranistes amb capital al vostre domicili. Les confederacions es poden donar amb els vostres veins i així adquirir un intercanvis de bens i subsistències. Els impostos dipositeu-los a la vostre casa i utilitzeu-los per als vostre benestar i confederació.

Visca la república independent de casa teva!

...i si no dic res?

De vegades un silenci diu tantes coses que no necessites obrir la boca, de vegades també el no dir res estalvia discussions tontes o malentesos. Altres cops diuen que qui no diu res atorga, quan pot ser és què no té opinió al respecte o no té ni idea del que es parla i opta per la prudència. Quan callem podem ser despectius, però també ser respectuosos.

Mai un no voler dir res diu tantes coses d'una persona, el més difícil és interpretar que passa o que volen dir quan no et diuen res.

Us animo a dir moltes coses sense dir res i que us facin la correcte interpretació.

Pd: ...i això que avui no volia dir res...

...i si observem el que ens envolta?

Ara feia dies que no introduïa cap comentari i podria dir que ha estat perquè he estat recopilant informació i observant el meu entorn per fer un bon article, però us estaria mentint. Així que per actualitzar el blog m’he preguntat que m’ha envoltat aquesta setmana i la veritat es que he tret algunes observacions divertides, curioses o simplement observacions quotidianes.

El fet és que aquesta setmana per exemple m’he donat compte que ja estem a Nadal, si Nadal al supermercats Dia com a mínim, donat que ja tenen a la venda torrons!!! Senyors/es aquest any el Nadal s’ha avançat a Tot Sants i als estimadíssims panellets, moniatos i les estimades castanyes. Sort que el món no el regeix el senyor "Dia", sinó ja estaríem fins el barret d’escoltar nadales i aguantar la hipocresia de la gent somrient 3 mesos seguits.

Després m’he adonat que el món es col·lapsa quan cauen 4 gotes, bé de fet això ja ho sabia però ho he patit aquesta setmana. Que si la Renfe com sempre no va quan es mullen les vies, el transit es torna lent i patós, els carrers de les ciutats semblen rieres i tot per aquesta mania humana de asfaltar tot i fer uns embornals tan petits que les 4 fulles de tardor tapen.

Per cert quan aneu amb bici per allà on no coneixeu el camí heu d’estar segurs de vosaltres mateixos, ja que el bosc amaga baixades increïbles, passos entre arbres no admesos per gent amb molta esquena o gent molt alta, i quan surts del bosc pots adonar-te que estàs lluny d’on has d’arribar i que per tornar has de fer el camí al revés o fer una pujada que els 4x4 han de fer amb primera casi.

Bé, per avui ja hi ha prou d’observacions que sinó que escriure un altre dia que no estigui inspirat, no podria recorre als tòpics que he utilitzat avui.

Recordeu! Manteniu alerta els 5 sentits, la veritat està allà fora!

...i si fem exercici?

Ja s'acosta el final d'any i comencem a veure quins dels nostres propòsits no hem complert, quins a mitges i quins ja estem cansats de complir-los. Doncs encara ens queda temps per a que el dia 31 de desembre d'aquest any puguem dir que per primer cop hem complert els nostres propòsits.

Amb aquest objectiu, o potser un altre, fa uns dies vem agafar la bici i au! a voltar per camins del peu de Montserrat. Van ser un parell de tardes divertides, ja que com veieu anàvem vestits molt professionals i la gent pensava "carai quins nanos més esportistes i professionals", però en realitat era un miratge que desapareixia en quan veien el gran ritme que portàvem a les pujades, la cara de cansats als 2 minuts de sortir... Però el fet és que intentàvem complir un dels propòsits d’any nou.

Vosaltres com ho porteu el tema? El dels propòsits segur que una mica a mitges com tots, però i el de fer esport per mantenir en forma el cor, cremar greixos i segregar adrenalina?

Reflexioneu-ho!

Pd: se que un dia vaig dir que la pd no la posaria més, però fa de persona interessant. Sí sí, aquella que sempre deixa coses al tinter i al final de tot et deixar anar una “coletilla” introduint un comentari final al qual ja no pots donar rèplica. Doncs bé la meva “coletilla” és la següent: As sóc: Cos sà

...i si ens emancipem?

Avui en dia el tema de la vivenda es troba en un estat crític, si ets jove no cobres suficient per emancipar-te, si ets solter tampoc, si estàs a l’atur ni ho somiïs. Així que tots optem per quedar-nos a casa els pares o llogar una habitació patera.

Però aquesta situació no la podem portar in estèrnum, ja que desprès passen coses que semblen inversemblants com el cas d’un home 61 anys és castigat sense paga i sense claus de casa per la seva mare de 81.

Així que Visca els Pisos patera!!

...i si hi hagués llibertat d'expressió?

Com bé ja tots sabeu a Espanya pots ser lliure de dir que els catalans són uns lladres, que tots els bascos son assassins, que els homosexuals són una plaga que no mereixen respirar, que tots els espanyols són uns feixistes....

Però atenció!!! com feu una caricatura de la casa real o feu unes declaracions criticant a aquesta institució us enfrontareu a totes de la llei, perquè un cop mès Espanya ha demostrat ser un país Hipòcrita i tercermundista en quan a cultura de la llibertat d'expressió.

Senyors/es ja podem sentir-nos avergonyits de viure on nosaltres a base d'impostos i esforços aixequem el país, i d'altres oprimeixen la teva llibertat acollint-se a un presumte estat de superioritat que dona tenir una corona.

...i si aquest any faig...?

Ja han passat 6 mesos des de les primeres promeses de l'any, si aquelles que tots fem entre raïm i estossegada, doncs ara toca fer balanç de com ho portem.

Les promeses són de molts tipus i les catalogaré de la següent manera:

1. En primer lloc trobem les típiques que a la setmana ja has decidit que no compliràs. Aquí trobem deixar de fumar o no fer tonteries.
2. Després hi ha les que, tot i que també són típiques, fem l'intent de complir com és apuntar-se al gimnàs per posar-te en forma (el primer mes vas il·lusionat i al tercer comences a dir que no saps perquè pagues, sinó vas) o aprendre anglès (vas a mil acadèmies i llàstima els horaris no van bé amb la teva feina).
3. En tercer lloc trobem les promeses originals, sense cap dubte origen del estat provocat per l'excés de cava d'aquella nit. En aquí trobaríem les promeses del estil cada cap de setmana sortir amb un barret diferent o la de passejar despullat per bcn si el barça guanya la champions, la lliga, la intertoto o la copa del rei i al final el destí et salva.
4. Finalment trobem les promeses que es compleixen. Sí sí hi ha gent que les compleix, tot i que són exemplars difícils de trobar, aquests acostumen a ser modestos i ordenats, es caracteritzen per fer molta ràbia a la gent que no compleix les promeses de principi d'any.

És clar que també hi ha gent que fa una mica de tot plegat i fa esport un més sí i un no, les classes d'anglès les fa només a l'estiu, que ho fan tot a mitges i per tant són inclassificables.

Ara després de mig any sabreu quin tipus de prometedor d'any nou sou. Que us provi molt bé fins l'any vinent on tornareu a caure amb la vostre personalitat!

...i si fem un cafè?

Potser aquesta és una de les frases que més utilitzem a la vida. La fem servir per a molts motius i en moltes ocasions, quants cops després de estar una bona estona estudiant amb col·legues l’heu fet servir? o bé a quantes persones del sexe oposat els hi heu proposat amb el propòsit de acostar-vos-hi i lligar. També la fem servir en el dia a dia de la feina, així tallem el ritme d’una reunió o aprofitem per fer callar el motivat de torn que sols diu tonteries.

Després tenim a altres que la fan servir i ells no en prenen mai, o que la deixen anar com per perdre’t de vista dient "i si fem un cafè un altre dia que ara tinc presa" i ja no en tornes a saber res més dells.

En una altre línia trobeu aquell que mai la utilitza o el que sempre diu que no. Són aquelles persones que hom pot arribar a tenir ràbia, ja que no et deixen descansar o no et deixen apropar-te a ells per mostrar-li interès o bé et diuen directament a la cara que no et trucaran a la vida per tornar-te a veure.

És probable que vosaltres tingueu més casos interessants envers aquesta qüestió, però ...i si fem un cafè i en parlem?

...i si no poguesim dormir?

Hi ha molts motius per a no poder dormir com el insomni, l’estrès, l’excés de cafeïna o substàncies psicotròpiques, l’angoixa, que el teu equip deixi escapar la lliga, haver perdut les eleccions...

Però la mes absurda de totes de les que he vist mai ha estat un tio que per batre un rècord guinees es va estar 266h sense dormir.

Això sí, quan un vol anar de festa i està animat, quan un vol fer alguna bogeria nocturna... quan un té la suficient energia per estar despert tota la nit, resulta que els que t’envolten o estan cansats o ja dormen. Amb el que deduïm que els noctàmbuls dormen perquè no tenen amb qui noctanbolejar.

...i si votem?

Avui, dia d’eleccions municipals, dia de sol i núvols, dia de descans d’alguns creients i tota la població, dia de.... de allò que hom vulgui que per això no hem de treballar o sí.

El fet és que portem 15 dies aguantant anuncis de crides a la participació remarcant la importància d’aquest dia. Pels polítics és tant important, que han traslladat una festa local de Barcelona a la setmana vinent per a que la gent no tingui excuses per marxar fora i no votar.

Però en el fons els és igual si vas o no vas a votar, ja que els que fan les crides tenen el sou assegurat i la poltrona per a 4 anys més. Per altre costat si no vas a votar es per l’única oportunitat real de posar nerviosos als polítics, ja que si vas a votar estàs descartant a 5 o 6 o tots els grups que es presenten (si ho fas en blanc).

Així doncs jo proposo posar nerviosos alguns polítics i que es mengin el cap pensant a qui votaràs. Quan voteu aixequeu el sobre perquè el vegin tots els interventors i apoderats, veureu quines cares de tensió posen...

...i si toquem de peus a terra?

Tots tenim il·lusions, tots ens muntem paranoies en projectes, tots pensem que podrem transmetre aquesta empenta i il·lusió als qui ens envolten per a dur a terme els projectes o el que sigui. Tot i així hi ha un component que ens falla sovint toca de peus a terra.

És el cas de la meva proposta pretensiosa d'un joc per comprovar els sis graus de separació. No vaig tenir en compte que la gent no esta per la labor, bé alguns amics et fan el favor de participar, aquests no acostumen a fallar. Avui en dia qui més qui menys té blog, o penja fotos o vídeos o presentacions o acudits.... Davant de tanta oferta d'entreteniment, una pretensió d’interacció amb els lectors d’un blog pot ser demanar massa. Tan sols alguna cosa innovadora, fora del comú i únic pot despertar interès de participar.

Per aquests motius us anuncio que en els propers mesos aconseguiré que aquest blog sigui un dels mes visitats i amb major interacció amb els seus lectors. Clar que potser ja no torno a tocar de peus a terra...

...i si posem colors a la pluja?

El dia d’avui, plujós, mandrós i gris fa que a hom li vinguin preguntes metafòriques, potser per l’avorriment o les ganes de defugir de les obligacions de llegir normativa tècnica per la feina. El cas és que en dies així voldríem posar-hi color a les gotes de pluja i que el sol ens regalés un somriure, com ho fa quan els seus raigs travessen les gotes i formen l’arc de sant Martí.

A falta de sol, podem troba altres maneres de posar-hi colors a la pluja, com per exemple folrar-nos els vidres de casa i el cotxe amb paper de celofan de colors, o imitar l’anunci d’un televisor on exploten milers de litres pintura.

I si esteu més filosòfics doncs poseu-vos lentilles de colors o preneu-vos unes pastilletes que diuen, que tot i matar-te les neurones, veus uns colorins que al·lucines jejejeje!!

Comentari adjunt: La direcció d’aquest blog està en contra del consum, per diversió, de qualsevol substància que faci evadir de la realitat a les persones i malmeti la salut humana.

...i si et trobes un sobre amb diners al carrer?

Eus aquí una pregunta en la que molts de nosaltres ens agradaria trobar-nos algun dia. En primer lloc el que faríem seria observa el contingut del sobre, com a humans som curiosos i un sobre tancat sense nom tirat al carrer es com una revista de la perruqueria que tothom te dret a veure. Seguidament en veure algun bitllet gros ens amaguem i mirem de reüll a la gent.

Un cop passada aquesta fase pensem que hem de fer amb els diners i en molts dels casos la mala consciència ni apareix. Però no ha estat el cas d’una dona que va entregar a la policia de Salamanca un sobre que contenia 1.700 euros.

Estareu pensant que aquesta dona o és una santa o és tonta, ja que molts com jo ja haurien renovat el vestuari o ampliat la gamma d’aparells electrònics que ja disposem.

Conclusió, si ens trobem un sobre amb diners al carrer ens augmenta la felicitat inversament proporcional a la santedat que portem dins (F=D/S sent F= felicitat D=quantitat de diners que hi ha al sobre S=santedat que portem dins).