...i si felicitem a en Jordi?

"...Però de sobte, quan el drac ja obria la seva gran boca per menjar-se d’una queixalada la princesa, va aparèixer, cavalcant sobre un cavall blanc i amb la seva llança i el seu escut daurat el cavaller Sant Jordi, per salvar la princesa de les urpes d’aquell enorme drac. Aquell cavaller va alçar la seva llarga llança i d’un cop el drac va caure a terra desplomat, amb la llança clavada al vell mig del cor.

De la sang del drac que li regalimava cos avall en va sortir un roser, amb unes roses que brillaven amb la esplendor del sol, i el cavaller Sant Jordi en va collir una, la més bonica de totes, i li va donar a la princesa en senyal d’amor..."

Per tots els "cavallers" que es diuen Jordi.

FELICITATS!!!

...i si t'enamores?

Ja tenim aquí el dia pastalós de l'any, ja ha arribat... aquest és el dia que, com a mínim a Catalunya, tothom diu que no celebra, que ells fan per Sant Jordi que és més d'aquí... Però això es una gran mentida.

Si el 14 de febrer algú et diu que no ho celebra, és que s’avergonyeix de dir-te que ha comprat un ramet de flors, o que ha fet una polsera o que s’ha anat a sopar amb la parella sota la llum de la lluna... També hi ha el que ho diu en serio i després ha de sentir replicar la parella un any sencer.

El fet és que si t’enamores pateixes el símptoma de actuar per impulsos i fer veure que actues racionalment. No us escarrasseu en amagar que esteu enamorats, tothom pateix el mateix síndrome que vosaltres un dia o altre amb el que no us vulgueu justificar.

Se que aquestes paraules, d’un que no pateix el síndrome, no us donaran la valentia per reconèixer públicament que celebreu la pastalositat de Sant Valentí. Però segur que us heu vist reflexats, o no...

Pd: si jo estigues patint la malaltia de l’amor també ho celebraria....Per Sant Jordi clar!!!

...i si ens disfrassem?

Ahir, quan tornava a casa després de treballar...

Vaig creuar-me amb un ramat de caputxetes vermelles de mig metre d'alçada, que portaven uns cistellets plens de flors; gairebé trepitjo un drac que corria espantat plorant davant un gosset que feia un pam i mig; vaig passar pel costat d'un pirata que xerrava alegrement amb una bruixa; tres pallassos jugaven a futbol amb un bomber i una princesa, i una vaca que jugava als gronxadors del parc em va saludar amb la pota.

Definitivament, vaig pensar que la setmana havia estat massa llarga, potser havia treballat massa. Devia estar massa cansada i els sorolls de la meva panxa em deien que necessitava dinar.

Però de cop vaig recordar que en algun moment jo havia estat una abella, pallasso, bolet, bruixa, mariner, despertador, i fins i tot semàfor.

I és que durant els dies de Carnestoltes, hi ha autorització per a trencar les normes de comportament col·lectiu que imposa la societat. Es deixen de banda les formes, i la gent es lliura frenèticament a la disbauxa, a la bogeria i a la broma. Això sí, ho fan sempre amagats darrere disfresses de tota mena que oculten la seva veritable identitat. O al menys, això és el que ells creuen...

Així doncs..., i si ens disfrassem?

...i si fem les campanades?

Quina pregunta més oportuna i dins el context del dia que estem, però és una pregunta que en la societat on estem només es deuen preguntar els estrangers o la devien de fer els nostres avantpassats que van impulsar això de celebra el final d'any amb dotze campanades. Clar que el que va instaurar la tradició per Europa va jugar allò del telèfon de quan nosaltres érem petits. Si allò que va començar la cadena dient rapit "menjarem raïm a cada campanada" i quan va arribar a Itàlia ja eren llenties i quan era a Grècia ves a saber fins que va arribar a USA que ja no hi havia campanades sinó un trist conte enrere de 3 segons...

El fet és que després de 2008 anys celebrant el canvi d'any encara no hem ideat un sistema per no ofegar-nos o de no acabar de coordinar tot allò que diuen que s'ha de fer en els primers minuts de l'any, sinó observeu com ho vem viure nosaltres.

QUE TINGUEU UN MOLT FELIÇ 2008

...i si fem un pessebre vivent?

Fa uns mesos em van proposar participar en un pessebre vivent. Però no era qualsevol, sinó un fruït d'una iniciativa veïnal del meu poble. Evidentment no vaig poder dir que no.

Passats els dies, aquesta gent ha anat fent molta feina. Arribant negre nit de les seves respectives feines anaven cap als jardins on hi passaven les hores fent corrals, posant llums, netejant... fins la mitja nit en molts casos. Fruït d'aquest esforç, ahir es va donar per inaugurat el primer Pessebre Vivent de Collbató.

La valoració d'aquest primer dia és tot un èxit. Tothom va felicitar als veïns que ho han impulsat i seguien les seves felicitacions amb un "demà tornem". Així doncs avui dissabte esperem que l’afluència sigui molt major i tothom surti il·lusionat amb aquest projecte veïnal.

Felicitats a tots i us esperem avui dissabte i demà de 18h a 21h en l'humil i acollidor pessebre vivent.

...i si Sant Jordi no hagués matat el drac?

Doncs un dels pilars fonamentals que aguanten la nostre cultura cauria, ja que si no va matar un drac quina merda de llegenda. Imagineu que aquell tal Jordi en el seu camí per salvar la princesa hagués hagut de tallar els rosers de palau i així el rei deixaria sortir la donzella amb els seus amics. No podem agafar com a icona d’un país un Sant que passes a la historia per tallar rosers!!
Per altre costat imagineu que el gran drac, que diuen les llegendes, fos un simple llangardaix i que per salvar la princesa Jordi hagués hagut d’agafar-lo sense que el llangardaix perdés la cua. Aleshores clar que ho van exagerar tot, no ens podem presentar a les nacions unides amb un patró que persegueix llangardaixos petits i molt menys que en l'intent el nostre patró es punxes amb uns rosers.

Així doncs si Sant Jordi no va matar un drac, el trobador de l’època va posar a l’historia la salsa que faltava per tenir públic quan actuava pels carrers.